Els peus donen forma a una complexa i delicada zona del cos encarregada d’aportar estabilitat a l’anatomia i de suportar tot el nostre pes corporal. De la mateixa manera que ens ajuden a moure’ns i a esmorteir les irregularitats pròpies del terreny quan caminem. Per això és tan important saber escollir bé el calçat que ens posem, per tal d’evitar-nos problemes de salut que puguin sorgir a mig i a llarg termini.

Però massa sovint els peus passen a un segon terme i utilitzem un calçat poc adequat a les nostres necessitats , sotmetent-los a un excessiu i innecessari estrès. Dins d’aquests paràmetres exposats, encaixa perfectament el calçat de seguretat, al que no li donem la importància que té, en fer-lo servir en ambients laborals. En termes generals estem parlant d’un calçat més rígid i pesat que l’habitual i que en moltes feines és d’ús obligatori, per tal de reduir riscos i prevenir accidents.

Els requisits que ha de complir aquest tipus de calçat -que generalment es presenta en forma de bota- estan regulats per la EPI (equips de protecció individual) de manera que han de passar per uns controls de qualitat molt estrictes i solen caracteritzar-se, entre altres atributs, per mostrar una forta resistència a l’abrasió,  portar soles antilliscants (per evitar caigudes sobre superfícies humides ) i punteres molt rígides amb la finalitat de protegir els dits. 

Però massa sovint el seu disseny sol estar renyit amb la comoditat i aquest fet acaba produint problemes d’adaptabilitat.  Hem de tenir en compte que un percentatge força elevat d’operaris que les fan servir, els hi provoquen durícies o butllofes a diverses parts del peus. I en casos més excepcionals poden acabar desenvolupant dolor als talons, fascitis plantar o importants irritacions en zones de fregament.

Per intentar pal·liar, o si més no, minimitzar els efectes secundaris d’aquest calçat de seguretat, el primer que hem de comprovar és la seva capacitat ergonòmica, i seguidament assegurar-nos de que en la seva fabricació prevalguin sempre els materials tous en la seva part més interna , a l’igual que la utilització de materials naturals com el cuir, que garanteixin la adequada transpiració del peu. La part més exterior de la sola, ha d’estar dotada de materials esmorteïdors i un marcat relleu que ajudi a donar estabilitat a la nostra trepitjada.

També és important comprovar que els dits no quedin empresonats i es puguin moure lliurement per dins de la puntera, per tal d’evitar molestes friccions i innecessaris encavalcaments. Quant al sistema de tancament, s’aconsella l’acordonat, ja que permet un major ajustament del calçat al peu, i a la vegada impedeix  que aquest es mogui dins de la bota.

Alguns d’aquests efectes contraproduents que ens pot arribar a causar la bota de seguretat, la gran majoria de vegades es poden arribar a resoldre amb l’ús de plantilles adaptades i personalitzades al peu del treballador que l’ajudin a descarregar zones doloroses i a distribuir millor les pressions.

Per acabar, recordar que a l’hora de triar aquest tipus de calçat hem de tenir sempre ben present les condicions laborals en que ens hem de moure, per intentar adequar la bota a la feina que fem. I si ens queda algun dubte sempre podem comptar amb la orientació i el bon consell del podòleg.