S’acostuma a dir que una persona excessivament preocupada per patir una malaltia és una persona aprensiva, o també utilitzant un llenguatge més tècnic, és hipocondríaca. La hipocondria es converteix en demanda d’ajuda psicològica quan la preocupació per patir una malaltia és tan important que envaeix tota la vida de la persona i per tant la seva vida familiar es veu afectada per la situació.

Per regla general, la persona es presenta davant del metge amb algun signe o símptoma banal demandant un examen i molt preocupat per patir una malaltia seriosa (càncer, sida, cardiopatia…). Sovint darrere hi ha una història mèdica llarga, que el pacient explica amb molts detalls i utilitzant un llenguatge en argot mèdic fruit de les seves nombroses consultes. Té una especial sensibilitat per escoltar i observar de forma constant qualsevol senyal del seu cos. Hi ha una obsessiva ideació que és la por a la malaltia, i passar per consultes mèdiques es podria dir que és un ritual. En els casos més greus pot derivar en un deliri i el diagnòstic llavors és de psicosi hipocondríaca mono simptomàtica.

La hipocondria s’ha de diferenciar de la fòbia específica que és una por futurible a contraure una malaltia. L’hipocondríac està convençut de tenir la malaltia. També es diferencia de la depressió ja que l’hipocondríac no presenta un estat d’ànim tan deteriorat com el depressiu. També es pot confondre amb el trastorn per somatització, però aquest està més preocupat pel patiment del seu cos, més que per les malalties que pateixi. A més, en el trastorn psicosomàtic hi ha un trastorn físic, clarament objectivable, mentre que en l’hipocondríac, no.

El curs és crònic i fluctuant. Una dificultat per al tractament és que aquest tipus de pacients es mostren reticents al tractament psicològic. Està clar que necessiten ajuda, però opten per acudir als serveis mèdics, i el que és més preocupant en alguns casos van a curanderos o paraprofessionals. Metge i psicòleg han de treballar junts per establir una relació de confiança que pugui contenir les demandes del pacient i que li permeti reflexionar sobre el seu paper i el paper de malalt. El metge també s’ocuparà del tractament farmacològic, sent els psicofàrmacs més adequats els antidepressius.

El tractament psicològic pot anar des de la psicoteràpia fins a l’entrenament cognitiu conductual.