Què és l’autoestima?
L’autoestima fa referència a l’avaluació que una persona fa d’ella mateixa. És a dir, en quina mesura valora les seves característiques i competències, com de satisfeta o insatisfeta, de contenta o de descontenta, se sent respecte de com és. Hi ha un sentiment de capacitat personal i un sentiment de vàlua personal. A aquesta visió que cada persona té d’un mateix n’hi diem autoestima.
Autoestima relativa a àrees específiques
Com qualsevol altre aspecte del desenvolupament, l’autoestima evoluciona des de la infantesa. Però, com es va construint? Una qüestió passa per saber si l’autoestima és una entitat global o si, pel contrari, és essencialment multidimensional. Podríem parlar de diferents autoestimes: física, escolar, etc…
Des de la infantesa, les dimensions rellevants van canviant amb l’edat. Per exemple, entre els 4 i els 7 anys es pot parlar de fins a quatre dominis diferents i rellevants: la competència física, la competència cognitiva-acadèmica, l’acceptació per part de la resta d’iguals, i l’acceptació per part dels pares.
Els canvis que es van produint durant el desenvolupament van provocant una oscil·lació en el perfil de l’autoestima. A partir dels 6 anys, la importància de l’opinió dels altres és cada vegada més gran, ja que la valoració que els nens/es fan d’ells mateixos està molt condicionada per la comparació social.
Autoestima global
Els nens i nenes poden auto valorar-se en una sèrie de facetes diferents i, al mateix temps, van desenvolupant una valoració general d’ells mateixos que no està lligada a cap àrea de competència específica. Segons alguns investigadors aquesta autoestima global no es desenvolupa fins als 7-8 anys, a diferència de l’autoestima relativa a àrees específiques, que es desenvolupa abans. Quan aquesta autoestima global es desenvolupa, les avaluacions que fan d’ells mateixos comencen a ser més objectives, gràcies a una majors competència cognitiva.
Com que s’ha constatat que l’autoestima està relacionada amb aspectes com l’èxit escolar, la competència social o l’equilibri emocional, s’ha convertit en un tret psicològic important.
Quins són els principals determinants de l’autoestima?
En primer lloc, les pràctiques educatives familiars són les que tenen una influència decisiva: la manera com són acceptats per les persones pròximes, per les més significatives, i el tipus de relació que s’estableix amb elles. Però no és l’única influència que hi ha al llarg de tota la infantesa i l’adolescència. La participació del nen/a en nous escenaris socials, com l’escola o un grup, fan que l’autoestima se sotmeti a una revisió i, en conseqüència, es referma o es modifica. Els companys i professors adquireixen un paper destacat i les seves opinions i valoracions tenen una gran influència en l’autoconcepte i en l’autoestima.
Amb tot, l’autoestima també depèn d’aspectes i característiques més individuals. A mesura que el nen/a adquireix una major competència cognitiva va sent capaç de recollir dades sobre la seva auto vàlua a partir de les seves pròpies experiències. En funció dels millors o pitjors resultats que obté en els diferents àmbits conductuals.
Encara que podem parlar d’una autoestima de base, no s’ha d’entendre com a immutable, ja que està subjecta a les variacions que es van produint a causa d’experiències concretes que són significatives per a cada persona.
L’autoestima no és comprensible si no és en relació amb les metes que un es proposa i en relació amb la importància que es dóna a determinats continguts davant d’altres. Aquesta subjectivitat a l’hora de valorar-nos determinarà, no només les metes i les aspiracions que ens són significatives, sinó també la valoració de la distància entre allò que somniem i el que assolim. És aquí on rau la importància de l’autoconeixement, ja que conèixer les limitacions permet no proposar-se metes inassolibles, que poden conduir a una gran frustració i a veure afectada la nostra autoestima.
L’autoestima és la suma de la confiança i el respecte per un mateix.
“L’autoestima és una experiència íntima, viu en el nucli del nostre ésser. És el que jo penso i sento sobre mi mateix, no el que els altres pensen o senten sobre mi”. Nathaniel Branden, (1930-2014) psicoterapeuta canadenc
Psicòleg de la Clínica Universitària de Manresa