L’autoestima fa referència a l’avaluació que una persona fa d’ella mateixa. És a dir, en quina mesura valora les seves característiques i competències, com de satisfeta o insatisfeta, de contenta o de descontenta, se sent respecte de com és. Hi ha un sentiment de capacitat personal i un sentiment de vàlua personal. A aquesta visió que cada persona té d’un mateix n’hi diem autoestima.
Com qualsevol altre aspecte del desenvolupament, l’autoestima evoluciona des de la infantesa. Però, com es va construint? Una qüestió passa per saber si l’autoestima és una entitat global o si, pel contrari, és essencialment multidimensional. Podríem parlar de diferents autoestimes: física, escolar, etc…
Des de la infantesa, les dimensions rellevants van canviant amb l’edat. Per exemple, entre els 4 i els 7 anys es pot parlar de fins a quatre dominis diferents i rellevants: la competència física, la competència cognitiva-acadèmica, l’acceptació per part de la resta d’iguals, i l’acceptació per part dels pares.
Els canvis que es van produint durant el desenvolupament van provocant una oscil·lació en el perfil de l’autoestima. A partir dels 6 anys, la importància de l’opinió dels altres és cada vegada més gran, ja que la valoració que els nens/es fan d’ells mateixos està molt condicionada per la comparació social.
Els nens i nenes poden auto valorar-se en una sèrie de facetes diferents i, al mateix temps, van desenvolupant una valoració general d’ells mateixos que no està lligada a cap àrea de competència específica. Segons alguns investigadors aquesta autoestima global no es desenvolupa fins als 7-8 anys, a diferència de l’autoestima relativa a àrees específiques, que es desenvolupa abans. Quan aquesta autoestima global es desenvolupa, les avaluacions que fan d’ells mateixos comencen a ser més objectives, gràcies a una majors competència cognitiva.
Com que s’ha constatat que l’autoestima està relacionada amb aspectes com l’èxit escolar, la competència social o l’equilibri emocional, s’ha convertit en un tret psicològic important.
Quins són els principals determinants de l’autoestima? En primer lloc les pràctiques educatives familiars són les que tenen una influència decisiva: la manera com són acceptats per les persones pròximes, per les més significatives, i el tipus de relació que s’estableix amb elles. Però no és l’única influència que hi ha al llarg de tota la infantesa i l’adolescència. La participació del nen/a en nous escenaris socials, com l’escola o un grup fan que l’autoestima se sotmeti a una revisió i, en conseqüència, es referma o es modifica. Els companys i professors adquireixen un paper destacat i les seves opinions i valoracions tenen una gran influència en l’autoconcepte i en l’autoestima.
Amb tot, l’autoestima també depèn d’aspectes i característiques més individuals. A mesura que el nen/a adquireix una major competència cognitiva va sent capaç de recollir dades sobre la seva auto vàlua a partir de les seves pròpies experiències, en funció dels millors o pitjors resultats que obté en els diferents àmbits conductuals.
Encara que podem parlar d’una autoestima de base, no s’ha d’entendre com a immutable, ja que està subjecta a les variacions que es van produint a causa d’experiències concretes que són significatives per a cada persona.
L’autoestima no és comprensible si no és en relació amb les metes que un es proposa i en relació amb la importància que es dóna a determinats continguts davant d’altres. Aquesta subjectivitat a l’hora de valorar-nos determinarà, no només les metes i les aspiracions que ens són significatives, sinó també la valoració de la distància entre allò que somniem i el que assolim. És aquí on rau la importància de l’autoconeixement, ja que conèixer les limitacions permet no proposar-se metes inassolibles, que poden conduir a una gran frustració i a veure afectada la nostra autoestima.
L’autoestima és la suma de la confiança i el respecte per un mateix.
“L’autoestima és una experiència íntima, viu en el nucli del nostre ésser. És el que jo penso i sento sobre mi mateix, no el que els altres pensen o senten sobre mi”. Nathaniel Branden, (1930-2014) psicoterapeuta canadenc
Psicòleg de la Clínica Universitària de Manresa