Les persones que pateixen migranya saben molt bé què és i com de discapacitant arriba a ser. El símptoma principal és conegut com a cefalea (“mal de cap”) a un costat del cap (tot i que pot canviar de costat), normalment de característiques pulsàtils. Les crisis acostumen a anar acompanyades de sensibilitat al so i/o a la llum (fotofòbia i/o sonofòbia) o bé de nàusees i vòmits. La intensitat de les crisis acostuma a interferir o fins i tot a impedir continuar amb l’activitat diària normal. A més del símptomes expressats, pel seu diagnòstic s’ha de complir un altre criteri: que no hi hagi cap causa atribuïble. El diagnòstic de la migranya, és a dia d’avui, un diagnòstic per exclusió. Una altra característica freqüent és la relació familiar, en la qual diversos membres de la família mostren símptomes semblants.

En aquest punt, la teoria en referència a la causa de la migranya es basa en la genètica, cosa que ha fet que els esforços mèdics s’hagin centrat en desenvolupar fàrmacs per influir en l’expressió genètica. No obstant això, actualment no s’ha establert “el gen de la migranya” com a tal ni tampoc un tractament efectiu en aquest sentit.

És la migranya un problema genètic? Aquesta pregunta encara no té resposta. De tota manera és lícit plantejar-nos altres qüestions relacionades: és la genètica el factor determinant que fa que una persona senti dolor?

Des de fa anys, existeix el debat entre la influència del genoma (conjunt de gens, hereditari, innat) i el ambientoma (conjunt de factors ambiental, entorn, après) en múltiples tòpics relacionats tant amb la persona com amb la conducta, la personalitat i el dolor. Actualment, s’accepta que la interacció entre ambdós influeix i modifica l’expressió d’una condició personal, però que rarament tant l’un com l’altre són factors determinants per se.

En l’actualitat, la migranya s’ha relacionat amb estils d’afrontament amb la realitat. Això vol dir que hi ha persones que tenen potenciada una actitud per prestar més atenció i motivació per les situacions de perillositat física. Són persones “evitadores del dany”, tal i com proposa de forma revolucionaria el neuròleg Arturo Goicoechea, la migranya (igual que el dolor) s’aprèn.

Les persones tenim mecanismes innats per sabers quan una cosa és perillosa. Tenim sistemes d’alarma que ens fan modificar la conducta per allunyar-nos d’allò que s’interpreta com a perillós. No obstant això, aquests sistemes no són rígids: la cultura i l’entorn, a través de l’aprenentatge, modifiquen la interpretació de perillositat dels estímuls per part d’aquets sistemes d’alarma. La migranya és un sistema d’alarma que ha après a sonar quan no hauria de fer-ho.

En base a aquest paradigma, alguns estudis recents pel tractament de la migranya s’han mostrat efectius basant-se en que la persona aprengui com funcionen els mecanismes fisiològics del dolor i adopti estratègies conductuals en consonància.