Una de les qüestions més habituals a les consultes de podologia per part dels pares d’un nen és la de saber l’edat idònia per fer una primera revisió i valorar la necessitat de portar plantilles ortopèdiques, o el que els podòlegs anomenem com a ortesis plantars.

L’alteració infantil més tractada amb ortesis plantar és el peu pla. Segurament, fa unes quantes dècades aquesta alteració estava sobre-tractada amb plantilles, ja que es consideraven com a patològiques, condicions del peu que eren normals dins de l’evolució i del creixement del nen. L’aspecte del peu d’un nen que comença a caminar és normalment pla. Posteriorment, amb l’enfortiment de la musculatura, la reducció de la laxitud dels lligaments i la pèrdua progressiva del greix plantar, s’anirà configurant la volta plantar, o el que es coneix com a “pont del peu”. En la valoració sobre si la condició d’aquest aplanament és o no és normal seran claus la reductibilitat, la funcionalitat i la simptomatologia.

Encara actualment, existeix certa controvèrsia en l’àmbit mèdic sobre la funció i l’eficàcia de les plantilles en aquestes alteracions infantils. És important tenir clar, i així s’ha de fer saber als pares, què FA i què NO FA una ortesis plantar. Pot sobtar, però hem de dir que les plantilles no seran les que resoldran el peu pla, ja que això dependrà de la pròpia evolució del nen i dels diferents teixits. Així doncs, podem pensar que el tractament serà inútil o ineficaç? No. Gràcies a les ortesis plantars, el peu podrà mantenir una posició més fisiològica durant el seu creixement i maduració. D’aquesta manera es reduirà l’estrès sobre els teixits articulars, musculars i lligamentosos, i es previndran complicacions derivades d’aquesta mala posició.

Un altre punt clau a considerar és el tractament actiu o funcional. Una plantilla ortopèdica actua de manera passiva, contenint o subjectant el peu en una posició que considerem més fisiològica, però el peu necessita de forma paral·lela estimular la seva musculatura per contribuir al manteniment d’una bona posició. Per tant, serà fonamental considerar l’equilibri entre el treball passiu que realitzarà la plantilla i l’actiu que haurà de realitzar el peu i la resta de la cama del nen. Activitats com caminar, córrer i saltar descalç, sobretot si es realitzen en terrenys irregulars, seran grans aliades del tractament.

Tornant a la qüestió plantejada inicialment de quina és l’edat més adequada perquè un podòleg examini el peu d’un nen, la franja compresa entre els 3 i 5 anys seria potser la més encertada. Per intentar donar una mica més de llum, els pares no només s’haurien de fixar en la forma més o menys aplanada dels peus del nen, sinó estar atents a la presència de símptomes, l’aparició de cansament prematur i la inapetència per l’activitat física.

Tot i així, els dubtes poden persistir. Ningú millor que el vostre podòleg de referència pot resoldre’ls i actuar de la manera més adequada.