Una de les paradoxes del nostre primer món, on els aliments no són un problema, és que dos trastorns alimentaris, l’obesitat i l’anorèxia, s’han convertit en un problema de salut pública. L’anorèxia i la bulímia són considerats trastorns psiquiàtrics, a diferència de l’obesitat.

Segons les dades de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, el 5% dels joves a Espanya entre 12 i 18 anys d’edat pateixen algun tipus de trastorn alimentari. A més, un 11% en la mateixa franja d’edat es troba en risc de patir algun dels trastorns.

Si bé és cert que la prevalença de l’anorèxia en homes és deu vegades menor que en dones, el nombre d’homes afectats va en augment.

L’edat més freqüent d’aparició de l’anorèxia és l’adolescència. En el 85% dels casos apareix entre els 14 i els 18 anys, però aquest tipus de trastorns pot ocórrer també en l’edat adulta.

En l’anorèxia nerviosa es donen alteracions cognitives, pensaments distorsionats relacionats amb el menjar, el pes i la figura. Hi ha una alteració de la imatge corporal. Aquesta alteració en la valoració de la pròpia figura provoca que les dimensions del cos siguin avaluades de forma errònia, sense capacitat de veure l’extrema primesa de la figura. Unides a aquestes alteracions, apareixen altres conductes com són la dieta restrictiva, la utilització de laxants, vòmits, o purgues.

A l’hora de parlar de la gènesi d’aquests trastorns, es parla de multicausalitat. Hi ha factors predisposants, que estan a l’inici del trastorn, com són l’edat, el sexe, un trastorn afectiu, introversió / inestabilitat, familiar amb algun trastorn d’alimentació, obesitat materna, o els valors estètics dominants en els quals la primesa i la figura atractiva, porten a l’èxit.

En un segon grup estarien els factors precipitants, entre els quals hi hauria, els canvis corporals adolescents, les separacions o pèrdues afectives, ruptures conjugals dels pares, contactes sexuals, crítiques respecte al cos, alguna malaltia aprimant, increment de l’activitat física, etc. .

El tercer grup són els factors de manteniment, com són les conseqüències de l’extrema debilitat física provocada per la manca d’aliment, la interacció familiar, l’aïllament social o les cognicions sobre la figura corporal.

D’altra banda, cal ressaltar la importància de les xarxes socials en aquest tipus de trastorns. En l’actualitat, per als joves, les xarxes socials, la missatgeria mòbil, Instagram o Facebook, són eines a través de les que es relacionen, i el like d’agradar o rebutjar, poden influir en l’autoestima. Sovint alguna d’aquestes xarxes s’utilitzen per denigrar o fer burla de l’aspecte físic. També les famílies hauran d’estar alerta sobre la consulta de determinades webs dedicades a fomentar l’anorèxia i la bulímia. L’Agència de Qualitat d’Internet (IQUA), en un informe publicat el 201, advertia d’un creixement de la presència de pàgines web dedicades a fomentar l’anorèxia i la bulímia, fins a un 470 per cent des de 2006.

En el tractament de l’anorèxia nerviosa, en els casos greus, el principal objectiu és la recuperació del pes. El tractament ha d’abastar la resolució dels problemes psicològics, familiars i socials. El tractament farmacològic s’ha de donar com a ajuda al psicològic.

Les possibilitats de recuperació són altes, si la persona afectada se sotmet un tractament complet i altament especialitzat, que aprofundeixi tant en factors intrapsíquics, com en sessions psicoeductativas.