Ja és del tot normal que en reunions familiars o d’amics, activitats socials o professionals els smartphones s’hagin convertit en un convidat habitual. Si ens hi fixem, veurem que sovint estem mirant la pantalla del telèfon mòbil. Sense adonar-nos-en, una afició s’ha convertit, en alguns casos, en una addicció. Això fa que no estiguem per allò que passa al nostre voltant ni pel que entenem com una veritable comunicació: estar a disposició de l’altre o altres, física i emocionalment, i compartint estats mentals.

En aquestes situacions, dividim la nostra atenció. Una part de nosaltres està per al discurs de l’altre, però al mateix temps estem pendents de qualsevol so que ens indiqui si ha arribat un missatge al mòbil. De vegades el podem tenir silenciat, però mirem la pantalla de forma compulsiva.

Aquesta situació es pot observar tant en àpats familiars, cites de parelles, grups d’amics, a les aules mentre el professor està explicant… No sempre que estem pendents del telèfon estem esperant un missatge, sinó que senzillament volem omplir un buit, evitar una conversa… Aquest pot ser un indici de com es van empobrint les relacions interpersonals.

Oblidem que el nostre desenvolupament emocional i social es construeix gràcies als altres, com el rostre de la mare que ajuda el nadó a identificar emocions i a anar posant nom al seu món.  Aquestes interaccions són experiències que ajuden, en els primers anys de vida, a organitzar el cervell en xarxes neuronals i a establir pautes de resposta als estímuls. Els éssers humans som capaços de abstraure trets comuns dels diversos esquemes i agrupar-los en categories per construir nous esquemes a partir de la manera en què nous estímuls s’integren en aquestes categories d’esquemes que, alhora, s’agruparan en noves categories per acabar conformant models de funcionament i construir models de relació interpersonal.

Malgrat això, cada vegada mirem menys el rostre dels altres, perdem el gust per la conversa i el diàleg sostinguts, sense interrupcions. Cada vegada ens movem més en les interaccions socials virtuals i en aquests casos, l’emoció, l’estat emocional de l’altre, no ens arribem a través del seu rostre, ni pel to de veu, ni per la mirada. Hem canviat això per ‘likes’ i ‘emoticones’.

No tenim necessitat d’estar parlant de manera constant. El mòbil ens genera necessitat de parlar, però de fer-ho per fer-ho, per no ser capaços d’estar sols amb nosaltres mateixos. Què ha passat amb la nostra capacitat de concentració, contemplació i reflexió?

No qüestionarem la importància de les noves tecnologies i el seu impacte. La tecnologia no és dolenta per ella mateixa, però pot portar moltes persones a viure en una realitat virtual, lluny de les veritables relacions interpersonals.

Us recomano la lectura del llibre ‘En defensa de la conversa’, de Sherry Turkle, especialista en la interacció entre l’esser humà i les noves tecnologies. En el llibre, Turkle analitza de forma brillant el valor fonamental de la conversa cara a cara i fa una crida a recuperar el terreny que hem perdut. L’hauria de llegir molta gent.