En la situació de pandèmia que estem vivim constatem que a més del virus també es contagien les emocions. Segons el psiquiatre J.L. Tizón, aquesta pandèmia és difrent de les altres perquè és una pandèmia d’emocions i d’emocionalitat compartida: les pors, el sensacionalisme, el negacionisme, les teories conspiratòries…

Al llarg de la vida, les persones ens enfrontem a situacions emocionals, entre les quals hi ha les pèrdues i separacions. La por a morir, la por al contagi, però també el no poder acompanyar els éssers estimats que estan ingressats, en situació crítica, i encara més dolorós no poder acompanyar els éssers estimats a l’hora de morir. Moren sols sense la companyia dels familiars. Pena, tristesa, dolor. Aquestes són les principals emocions que apareixen en allò que anomenem dol. Un dol que requereix d’un temps per a l’acceptació de la pèrdua. Aquest no poder acompanyar els nostres éssers estimats dificulta que les persones puguin dur a terme un exitós procés d’elaboració del dol, que permet integrar la pèrdua.

Tota pèrdua comporta una frustració i un cert desequilibri emocional. Quan es produeix una pèrdua, es donen tot un conjunt de sentiments, emocions i també un canvi de comportaments, que poden afectar les relacions. Una qüestió important és si la pèrdua és esperada o no, com seria el cas dels accidents o els desastres naturals. En aquest equilibri psíquic temporal, afloren les emocions més intenses entre les quals les principals serien la ràbia, la pena, el dolor i la tristesa. Es posa en joc la capacitat de l’individu d’afrontar aquesta situació tan dolorosa i la forma de fer-ho dependrà de cada persona i de la seva història personal, la seva biografia. I és que la manera i les estratègies amb les quals s’afronten les pèrdues, tenen el seu origen en com s’han anat afrontant les successives pèrdues i frustracions que ha patit durant la seva evolució com a persona. Si aquestes estratègies possibiliten l’evolució i el creixement, es converteixen en capacitats i recursos interns que permeten superar el desequilibri psíquic temporal en què la persona es veu atrapada davant de tant sofriment.

En tota elaboració de dol cal diferenciar els moments i les tasques fonamentals. En el moment de l’impacte i de la crisi, en primer lloc cal acceptar la realitat de la pèrdua. El segon moment és l’aflicció, quan cal treballar les emocions i el dolor de la pèrdua. El tercer moment seria la pena i desesperança reversibles i el treball a realitzar és la readaptació a l’entorn comptant amb l’absència de l’objecte. El quart i últim és la recuperació o desinterès i la tasca és la reubicació del que o qui s’ha perdut.

Com ajudar les persones que han patit una pèrdua?

Per acompanyar la persona que pateix una pèrdua, a part de la família i cercles pròxims, la xarxa social habitual i els equips d’atenció primària de salut, també hi ha grups de professionals especialitzats en el tractament de dols.

Un recurs important és l’abordatge en grup. El grup actua a manera de família substitutiva, i té entre altres funcions terapèutiques, el compartir les dificultats, la possibilitat de replantejar-se les vivències familiars. És un espai on realitzar una reparació i correcció dels múltiples malentesos i desacords que es donen en la forma de comprendre el món de les persones, d’abordar les interdependències que comporten patiment i les que aporten solidaritat, generositat. Un espai on poder-se mostrar vulnerable als altres, compartir estats interns en nom de la pròpia integració i l’equilibri emocional.