Les mesures sanitàries i les recomanacions de les autoritats, institucions i organitzacions sanitàries per evitar el contagi i aturar la pandèmia afecten les nostres relacions interpersonals. Som éssers relacionals, animals socials, necessitats del contacte amb els nostres éssers estimats, amb els nostres grups de pertinença. Des del naixement, el tacte és un element fonamental comunicatiu. Som tocats, acaronats, abraçats per felicitar, abraçats per consolar. L’abraçada és genuïnament humana. Així, l’aïllament i el no contacte, afecten el comportament i l’estat d’ànim.

L’afectació socioeconòmica i la interpersonal poden portar-nos a una situació de crisi, entenent per aquesta com un estat temporal durant el qual els recursos i habilitats que se solen emprar per resoldre problemes, queden disminuïts o anul·lats, i que poden desencadenar en una simptomatologia que pot anar des trastorns de l’ànim (estats depressius), fins a crisis d’ansietat, trastorns de la son, etc.

Entre els col·lectius més afectats hi ha els sanitaris. La situació de desbordament, estrès, falta de recursos o l’acompanyament a persones que han patit pèrdues familiars, ha tingut un impacte en la salut mental d’aquests treballadors. Segons algunes dades publicades a la premsa generalista, ha augmentat el consum de psicofàrmacs en la població i les consultes d’atenció psicològica han augmentat considerablement, fins i tot augmentant l’ús de la teràpia online.

En les consultes psicològiques, les persones mostren una pèrdua de confiança, la sensació de seguretat desapareix i s’instal·la la incertesa, la hipervigilància, la por al contagi… Tot i l’intent de mantenir l’ansietat sota control, de portar una vida com si no passés res, el que està passant està afectant la seva vida social, els afectes i  les relacions familiars.

 

 

En aquestes situacions, els psicòlegs escoltem activament, ajudem a tranquil·litzar, mantenim una conversa d’humà a humà i ben propera. Tot això ajuda perquè la persona pugui resoldre les necessitats bàsiques, canviï de marc o estat mental, se senti segur i pugui reflexionar, reconfiguri el llistat de prioritats i reprengui el seu projecte de vida. Un dels objectius també és minimitzar en la mesura que sigui possible l’ús de psicofàrmacs.

En aquesta crisi, familiars i sanitaris també poden rebre el que alguns autors anomenen PAP (primera ajuda psicològica), reconeguda per l’OMS, que pot ser prestada per una persona que no sigui professional en Salut Mental, encara que, això sí, requereix una formació específica de com fer-ho. Fonamentalment es tracta d’estar disposat a contenir l’angoixa, la capacitat de connectar amb la persona que està crisi, transmetre-li que està en un espai segur en el qual pot confiar, transmetre sentiments de calma i esperança, proporcionar suport físic i emocional.

En situacions d’estrès, els professionals sanitaris han de saber reconèixer els límits per no caure en situacions de frustració i, per tant, de molt de patiment. Aquesta capacitat de reconèixer les limitacions comporta saber demanar ajuda per compartir, reflexionar, i disminuir l’angoixa. També és de vital importància evitar l’aïllament, i si pot ser realitzar activitats que ajudin a la relaxació, no descuidar el descans i l’alimentació. Hi afegim encara una darrera recomanació:  utilitzar l’humor com una forma de sortir-se de el marc mental en què estem immersos.