Si comentem amb algun familiar o amic que darrerament ens hem trobat cansats, angoixats, preocupats, irritables i amb sensació de desbordament, la resposta que segurament rebrem és que estem estressats. És possible que el metge ens digui el mateix. L’estrès són una sèrie d’alteracions que afecten el nostre cos i ment i que són el resultat d’una activitat intensa i sostinguda del nostres sistemes nerviós i endocrí. Per tant, és la resposta del nostre organisme a una situació de perill o amenaça imminent, encara que també pot ser resultat d’un gran esforç físic i mental que una persona ha de fer per assolir determinats objectius. La qüestió és que percebem algunes situacions de la vida quotidiana com una amenaça a la nostra estabilitat interna.  

Tenim uns patrons força estables en la manera com percebem les coses, com ens relacionem, com pensem sobre l’entorn i sobre nosaltres mateixos. Això és el que entenem per personalitat. Una personalitat que s’ha anat construint des del nostre naixement. Diem construint perquè es va formant a partir de les interaccions amb els altres i amb el nostre entorn. Hem après a respondre d’una determinada manera al que va succeint i així anem construint una matriu relacional de maneres d’adaptació, de respostes a les demandes de l’entorn. És el que els teòrics de la teoria de l’afecció anomenen models de funcionament intern

En la resposta del nostre organisme hi té un paper clau l’hormona anomenada cortisol. Aquesta hormona és l’encarregada de posar en marxa la resposta al perill: hipervigilància, estat d’ànim de tensió i ansietat, hiperventilació, increment de batecs del cor i tramesa de glucògens a la musculatura per part del fetge per augmentar la seva resistència a la fatiga. Quan passa el perill, l’activitat de les glàndules suprarenals disminueix i els nivells de cortisol a la sang tornen als nivells normals.  

Si en els primers mesos i anys de vida es van repetint situacions d’estrès per manca d’atenció, abandonament, càstigs dels pares, etc, pot passar que la resposta a l’estrès sigui constant i que, per tant, els nivells de cortisol siguin sempre elevats. Això fa que el llindar de resposta sigui baix i que es vagi instal·lant en la persona una hipersensibilitat que faci que qualsevol situació sigui viscuda com un perill, fent que l’augment de cortisol cronifiqui una ansietat en el nen i en l’adult que serà. 

Aquests models funcionals interns o formes de resposta a la realitat són hàbits emocionals apresos en la infantesa que es poden modificar. Hem d’aprendre a identificar les nostres emocions, a ser conscients del que sentim, a oferir respostes en les quals ajustem emoció i raó, que és el que actualment anomenem gestió de les emocions. En paraules del catedràtic de Psicobiologia de la UAB, “raonant podrem gestionar les nostres emocions per ajustar-les als nostres raonaments. L’anomenada intel·ligència emocional consisteix precisament en la capacitat de cada persona de gestionar les seves emocions utilitzant la raó amb l’objectiu d’acoblar-les”.