L’augment de l’arc intern del peu d’un nen és el que caracteritza el peu buit infantil (pes cavus). Aquest arc es manté elevat durant el recolzament del peu, ja sigui dret o caminant. La característica més visible és l’augment de l’arc, i de vegades el desviament del taló cap endins o en var, i uns dits en urpa o martell. Normalment, el peu buit no causa cap molèstia, dolor ni limitació durant l’edat infantil, però a l’adolescència, especialment durant la pràctica esportiva, el inconvenients poden començar a aparèixer.

Generalment el peu buit és una variant de la normalitat amb valors màxims de l’arc plantar dins d’un rang fisiològic. En aquest cas parlaríem d’un peu buit fisiològic, amb cert predomini familiar, que es detectaria ja a la infància i presentaria un caràcter no progressiu. No obstant, l’augment de l’arc intern del peu podria ser la manifestació d’alguna malaltia (neuropaties hereditàries, distròfies musculars…) que estigués alterant l’equilibri muscular de la cama i el peu, i produint una deformitat que en aquest cas seria progressiva.

El problemes del peu buit es deriven de la seva morfologia i equilibri muscular, i bàsicament es resumirien en tres: sobrecàrregues plantars, conflicte amb el calçat i inestabilitat. Empenyes massa elevades i dits en martell podrien dificultar l’ajustament del calçat i produir fregaments. El desviament del taló i l’alteració de l’equilibri muscular poden afavorir situacions d’inestabilitat i provocar esquinços de turmell i altres lesions. La part central de la planta del peu buit en no contactar suficientment amb el terra provoca sobrecàrrega tant al taló com especialment a la zona dels dits, facilitant l’aparició de butllofes i durícies doloroses.

Si el peu buit té un origen neurològic i progressiu, amb el creixement i durant l’edat adulta les sobrecàrregues i la inestabilitat poden anar augmentant.

Normalment, el peu buit infantil no manifesta simptomatologia i no requereix de tractament. En canvi, el peu de l’adolescent pot començar a necessitar calçat amb unes característiques específiques. Aquest ha de ser preferentment lligat amb cordons, de manera que es pugui ajustar a l’alçada i volum del peu. La pala o part anterior de la sabata ha de tenir suficient capacitat per no provocar friccions en el dors dels dits. Una bona subjecció i reforç de la part posterior del calçat contribuirà a millorar l’estabilitat del turmell.

Les plantilles o ortesis plantars poden ser molt útils ja que milloren de manera molt significativa el repartiment del pes sobre la planta del peu, ofereixen amortiment específic als punts de sobrecàrrega i estabilitzen el turmell, minimitzant així el risc de patir esquinços i caigudes.

La teràpia física, encaminada a mantenir o restablir l’equilibri muscular i funcional, pot ser una gran aliada i un complement necessari del tractament ortèsic.

L’opció quirúrgica del peu buit infantil és excepcional. Només en casos on existeixi dolor, limitació de l’activitat i una significativa deformitat i inestabilitat, i sempre que la resta de tractaments hagin fracassat.

Els peus buits d’origen neurològic, en ser normalment progressius, requereixen d’un seguiment especial per adequar el tractament a cada etapa. En aquests casos, el neuròleg serà clau per determinar la malaltia de base de manera precoç i instaurar el tractament sistèmic més adequat.